cronica_012009

Dissabte passat (10 de gener) estava programada l’excursió al Pla d’Aiats des de Cantonigròs. Com que l’home del temps anunciava neu i ja n’hi havia d’acumulada es va decidir abandonar la sortida i deixar-ho per la setmana següent (17 de gener).

O sigui que ja ens tens, aquesta vegada amb auto particular, direcció Osona, i amb algun que altre problema d’orientació arribem a Cantonigròs.
Per la carretera ja hem començat a veure zones on la neu encara no s’ha desfet i només baixar del cotxe els petits comencen a fer les primeres boles i a caminar-hi per sobre.
En començar ja veiem davant nostre una impressionant cinglera que és la que hem de pujar, anem seguint el camí i primer un ciclista i després un caçador ja ens indiquen que hi ha força neu i que la cosa no serà fàcil. Efectivament tenien raó, quan el camí ha de començar a pujar de valent ja no hi ha trossos de neu i altres sense, sinó que la neu és constant, el gruix considerable, i ens hem de rendir a l’evidència, podem caminar per la neu com hem fet fins ara però pujar cap al cim és impossible, no cal córrer riscos innecessaris.
El nostre cartògraf de guàrdia ens suggereix anar fins a l’església de Sant Gil, i seguint per damunt dels prats mig nevats on les vaques pasturen i … (no cal que ho escrigui) tal com deien els de la Trinca, a mi em va venir al cap una dels Sopa:

“No hi ha camins
no hi ha dreceres
el temps no s’espera
quan no pots escollir”

ara que he buscat la lletra deixo una estrofa més que hi queda bé:

“No és per que estigui tip
No és per canviar de terra
No és que em faci por perdre
però aquí no hi ha res a fer”

Sense camí, per entre la neu i l’herba dels prats, passant per sobre o per sota dels filferros que encerclen la pastura i entre algun que altre matoll arribem a l’església de Sant Gil a l’hora de dinar. És una petita capella de 1736 al costat d’una masia molt gran i ben conservada. Allà fem parada i fonda, dinar al sol gaudint del bon temps i la companyia mentre els nens continuen jugant amb la neu incansables i acaben uns més molls que altres.
A la tornada, ara ja per carretera neta i vores molt nevades, quedava el colofó d’aquesta gran aventura, la baixada amb un trineu improvisat, qui diu trineu diu bossa de plàstic. N’hi ha alguns que d’això en diuen esport d’aventura, altres bob, això si els estris són més sofisticats, més aerodinàmics i molt més cars.

Abans d’enfoscar, arribada al lloc de partida, recuperació de forces a base de cafè o Cacaolat segons l’edat del consumidor, una estoneta vora l’estufa per eixugar-se una mica, roba seca per qui hi ho ha previst i cap a casa.

No es va fer el cim, segurament ja el farem perquè val la pena, però l’experiència va ser molt enriquidora i divertida.

Josep Muntó