A l ‘espera de rebre la crònica “oficial” us oferim aquest relat enviat per Lluís Jaumejuan (… gràcies !)
 
 
 

 

 

Tots ho sabíem. Les previsions ho anunciaven. Lluny del seny però fruit de la il•lusió, buscant la fugida de l’asfalt i el brunzir de la ciutat, la tant desitjada sortida a la muntanya no es va aturar.
“Ella” ens adverteix durant el trajecte a Castellcir. El Castell de Popa ens espera però la boira, espessa, amenaça. Només la sort ens deixarà arribar. Quina força ens empeny sinó quelcom complexa i indefinible com és l’atracció per la incertesa i també, perquè no, la seguretat d’un risc superable que es tornarà experiència. Som-hi !!
Fent camí, “Ella” no és traïdora. Nosaltres l’ hem anat a buscar i l’hem trobat. Ja és aquí, és “Ella”, la pluja.
Ara sí, el seny guanya a la il•lusió i comença l’experiència. Tornem !!
L’havíem de patir, viure-la, superar-la i convertir-la en aprenentatge i saviesa. La pluja ens la ofereix en safata de plata, la gran oportunitat de convertir l’aventura en experiència.

De tornada, en breu, el primer gran regal. El contacte amb allò que cada cop se’ns fa més difícil trobar a la ciutat com és l’ajuda gratuïta i desinteressada que hom pot trobar a la muntanya. Aquell bon fer de l’home pagès, sovint tant poc valorat, però que, lluny de la dependència horària, no dubte a posar els seus medis per donar aixopluc als infants.

Ja amb la tranquil•litat de no haver de patir pels petits i com si “Ella” sàpigues que l’havíem desafiat i mereixia un respecte, la pluja va començar a descarregar constant i cada cop amb més força. Inconscientment, acceleràvem el pas, deixàvem de parlar i cada cop més buscàvem la manera d’aturar l’ inevitable. Molt abans del que ens pensàvem aquelles insignificants gotes d’aigua constants una darrera d’altre amb perfecte harmonia van guanyar al cos. Les sentíem dins nostre. Eren allà i les nostres armes havien estat insuficients davant el poderosa natura.

Però “Ella” no es va aturar. Començava la batalla per l’esperit. De cop i volta avançàvem però el temps semblava passar lentament. La mirada al terra com a signe d’humilitat. Fèiem silenci però podíem escoltar la nostre fragilitat en forma de respiracions molt profundes. Ens havia vençut però “Ella” no parava de cridar !!

És el moment de la ment, de la superació humana, i de adquirir el sentit de les proporcions que permet donar a les coses els seus valors veritables i no aquells que altres els donen. Que poca cosa som !!

Si heu llegit fins aquí penseu que en realitat tot va sortir molt bé. Érem molt a prop del poble i senzillament ens varem mullar, varem riure molt i varem tornar cantant i amb ganes de tornar. Amb aquest relat escrit amb aquestes paraules un tant “catastrofistes” només pretenc, com ja és habitual amb mi, que no se’ns oblidi el Respecte per la Muntanya.

I ja se sap, si a l’ Octubre plou, el rovelló mou.

Lluís Jaumejuan