Onze mesos feia que vam intentar pujar al Pla d’Aiats. En aquella ocasió, la neu present va fer que haguéssim de desistir i ens acontentéssim amb un dinar en un prat a la vora d’una espectacular masia.

Aquest dissabte hi hem tornar… i quina sortida més fantàstica hem experimentar. Un Collsacabra en silenci, ple de fulles als camins, paisatges poc antropitzats, ocellots per sobre nostre, una masia en un paratge de pessebre i tot amb una temperatura gèlida que ens va preparar la boira.

Sortim a 1/4 de 9 del Poblenou. L’assistència del grup fa que no puguem contractar un autocar, però tant se val. La petjada ecològica del grup queda compensada per la contínua contractació d’autocars que fem en les nostres sortides. Aquest cop, no hem pogut gaudir del viatge en comú.
Cinc vehicles per a 8 famílies es planten en una hora i un quart a Cantonigròs, a mesura que arribem veiem cor glaçats com la temperatura baixa sota zero. I és que la plana de Vic ofereix la seva coberta preferida, un magma d’humitat que provoca una inversió tèrmica de nivell. A l’arribada anem coneixent les successives marejades de la canalla.

Només començar hem trobat un parell de braus blancs adequadament tancats darrera una reixa que deixem continuant per un camí ample que ens porta directament sota una fenomenal cinglera, la que tanca pel nord al Collsacabra: el Pla d’Aiats.
Nosaltres voregem per l’esquerra. Tot seguit el camí s’estreny i s’enfila mica en mica. Trepitjant una catifa de fulles i uns arbres despullats arribem al peu de
la cinglera del Santuari de Cabrera. La pujada és directe i hi veiem baranes a la part alta.

En aquest punt decidim que un grup puja al Santuari i l’altra continua. Les nenes i els nens hi arriben sense massa problemes i, fins i tot, algú vol apuntar-se a la pujada al Santuari tot i que pesa més anar a jugar al Pla d’Aiats. Ens trobarem allà. La pujada és molt aèria i amb alguns graons de ciment, i en alguns casos es fa necessari agafar-se a la barana ja que és fàcil tenir vertigen. Dalt d’aquesta cinglera ens trobem el Santuari original del segle XII tot i que l’actual parteix d’una reforma del segle XVII. En ell hi ha un restaurant amb habitacions que només s’hi pot arribar fent l’esforç de pujar!

L’entorn és molt bonic i no es difícil seguir el pla fins el seu extrem on hi trobem una senyera que sembla saludar de forma contínua i suau un entorn de meravella. Allà baix, de gairell, hi ha Olot i més enllà treu el cos el Canigó, la muntanya més alta del Pirineu, que no la de més alçada. Més al nord i intuint-ho a causa de la boira i els núvols baixos hi tenim el Puigsacalm, allà on érem fa tres setmanes. A l’oest poca cosa veiem, més que l’espessa boira osonenca.

Aquí dalt ens trobem a un grup de veterans i comentem la jornada que podríem viure el dia següent i que es tracta de la consulta per a la independència de Catalunya. De fet, durant el recorregut que ens porta a Cantonigròs no hem parat de veure pancartes i cartells que conviden a votar.

Baixem tot seguit d’aquesta cinglera i amb una pujada no massa dura arribem al Pla d’Aiats. Un terreny tou amb una quietud palpable que tranquil•litza qualsevol ànima. Aquí ens trobem els dos grups i comencem a dinar. N’hi ha un que ha preparat un brou amb arròs que obre el tèrmo esperant que la fumera li escalfi la cara, però la sorpresa li ve quan el que surt són uns grans d’arròs inflats i cubats que han xuclat tot el líquid.
De les diferents motxilles surten tres vins diferents: Priorat a granel, Montsant de D.O i Penedès D.O amb certificació ecològic.. tot una declaració d’intencions. Uns amb gots i altres amb porró faran buidar les ampolles del preuat líquid roig fins que fem les fotos de grup aquest cop no amb una senyera institucional. Mentrestant, la canalla juga.

No ens hi estem massa estona perquè fa un fred que pela i de seguida decidim baixar directament de la cinglera. El camí no és massa complicat, exceptuant algun tram humit amb fulles i un pas estret penjat de la paret vertical i d’aquesta manera arribem a un paratge formós on ens trobem una ample i gran masia amb el seu masover. A partir d’aquí i amb suau baixada arribem al punt de destinació, un restaurant amb una estufa de llenya molt adequada que es troba a l’entrada de Cantonigròs. Uns gots de cervesa ben guanyats i escurats anuncien la fi de la sortida i l’inici de la tornada a l’atabalada Barcelona dels sorolls, les cues i els fums.

Aquesta ha estat una sortida que no és més que la primera que farem en un dels millors entorns del nostre país: el Collsacabra.

Marc RIbera i Valette